Era dissabte, i acabava d'obrir els ulls. Es lluïa una matinada de solstici d'estiu. Tenia el cos ben suat, els llençols formaven una part annexa a la meva pell, com una prolongació d'aquesta, feia una calor insuportable. Vaig intentar seguir dormint tancant els ulls amb força, la claror que entrava pels forats de la persiana s'endinsava sobre les meves retines a través del teixit que intentava cobrir-les sense aconseguir-ho del tot. Em va ser impossible, i decidí aixecar-me, menjar alguna cosa i arreglar-me per aprofitar el dia, ja que tenia en ment de feia unes setmanes de passar-me per l'Abacus cooperativa per comprar-me algun llibre nou per llegir.
Sovint m'autoproclamo "Devorador de Llibres", el cert és que se'm estaven acabant les noves lectures i ja començava a rellegir masses coses, i ara que havia aconseguit abaixar el meu rècord personal de dur vint-i-tres lectures alhora a un nombre més raonable com era el cinc, em venia de gust temptar-me amb una novel·la més recent.
No se si seria pel dia, per l'hora a la que m'havia llevat o per quin altre motiu, però tant les torrades de pa amb tomàquet com la dutxa freda d'aquell matí em van fer sentir meravellosament, com si hagués tornat a néixer. Vaig sortir al carrer, el sol queia amb força, només passar l'ombra'l de casa podia sentir com se'm clavava damunt el cap, com agulles molt fines de llum penetrant entre el meu cabell fins arribar-me al cervell. Vaig començar a caminar en direcció a la botiga, fins que passats uns minuts em vaig adonar de que els carrers estaven buits, era cert que un matí d'un dissabte a Manresa, si no es celebra res especial com la Fira de l'Aixada o alguna altra festa no sol haver-hi gaire gent, però és que no hi havia ni una ànima. En aquell instant tot i els segons d'aturada no li vaig donar més importància i seguí el meu camí, la trajectòria per comprar-me un nou llibre.
Vaig travessar tot el Passeig, i se'm va manifestar la idea d'entrar a una botiga de roba per saludar una amiga que treballava allà, però per un cantó no es veia ningú i per un altre, la meva fixació era anar a pel llibre en primer lloc.
Quan vaig arribar a la botiga, em vaig aturar a l'entrada, no només perquè estava buida si no més aviat, perquè allò ja començava a ser preocupant. A terra, però, davant mateix de la porta, hi havia un llibre molt estrany. No tenia ni títol, ni autor, ni il·lustració per a la portada, res, era un llibre en blanc, però el que em va semblar més curiós és que estava recobert d'un material semblant al que s'utilitza per fer els miralls, tot es veia reflectit damunt d'aquest. Era molt sospitós, però la curiositat em va vèncer i el vaig collir del terra, el vaig analitzar i el vaig intentar obrir. Al principi no podia, era com si les pàgines estiguessin encolades entre elles i amb les tapes del mateix llibre, però observant-lo millor em vaig fixar que en un racó d'una de les cantonades aquell espill estava esquerdat i se'm va ocórrer passar-hi el dit índex per damunt.
Vaig notar una sensació molt estranya que em recorria tota l'espinada, com una mala estruança, com si en aquell precís moment hagués de passar alguna calamitat, alguna cosa terrible i horrorosa. No em vaig equivocar. L'esquerda desaparegué i el llibre s'obrí sobre les meves mans, ho va fer per la pàgina central. Davant mons ulls aparegué aquest món, però com si no fos aquest món, no ho sabria explicar molt bé i vaig ser xuclat a ell.
Era a terra, el cap em feia molt de mal. El paisatge estava, a falta de paraula: desolat, però no era ben bé així. El cel tenyit d'un roig intens com la sang era esquinçat per milers de llamps que anaven d'un cantó a l'altre. Amb grans esforços vaig aconseguir ficar-me dempeus, per a sorpresa de la meva persona seguia davant de l'establiment Abacus cooperativa, tot i que en el cartell regentava "avitarepooc sucabA", em van caler com deu segons fins que em vaig adonar que era el nom del establiment al revés. Instantàniament vaig dur la mirada a l'interior del local, i vaig poder divisar alguna figura que es movia darrere dels prestatges, sense pensar-m'ho dues vegades, vaig entrar.
Quan era dintre, vaig mirar a un cantó i a un altre, a veure si veia aquella persona, aquella ombra que m'havia semblat veure des de fora, i en un moment, tenia cinc rifles d'assalt, tres revòlvers, i un parell d'escopetes retallades apuntant-me a totes les parts vitals del cos.
-Atura't! No donis ni una passa més -vaig sentir que deia la veu d'una jove per darrere dels llibres que tant havia volgut poder mirar una estona abans-. Identifica't! -va tornar a cridar.
-Hola, em dic Ulisses, no tinc cap altra identificació... Fa un moment he tocat i obert un llibre molt rar i ara sóc aquí -estava molt nerviós i no sabia que més dir, hi havia molta pressió de armament carregat atemptant contra la meva vida i la meva existència, i bé, suposo que si algú ha d'escollir com morir aquell no seria precisament el desig de ningú, si ho era, podria ser perquè aquell individu estigués una mica guillat.
-Demostra'ns que ets humà -digué, aquest cop un home.
-Tranquils, aquesta veu la conec, i diu la veritat -va dir una noia més al fons. Hi regnava una penombra molt intensa allà dins, només em podia guiar per la poca claror que entrava des de fora pels vitralls i per la meva oïda.
-Ni de conya, que demostri que podem confiar en ell, ja em perdut a massa gent -tornà a replicar l'home.
-Que voleu que faci? -a falta d'idees vaig demanar que fer.
-Despullat -va dir la jove del principi. Primerament em va semblar excessiu i més venint d'una noia, quasi obscè, però amb tota aquella artilleria preparada més valia fer cas, semblava que no s'estaven de romanços.
-D'acord -vaig dir amb vergonya, reprimint un "Sí home!" que surava pel meu coll volent sortir. Em vaig despullar, vaig quedar tant nu que notava totes les mirades apressant el meu cos.
-Molt bé, ja et pots vestir. Abaixeu les armes, és del nostres -va dir l'home-. I tu nano -es dirigia a mi-. No fa falta que ens desenfundis la teva ara -tots es van ficar a riure, amb l'excitació i el perill, el meu membre va reaccionar d'una manera insospitada, mai hauria cregut que allò podia arribar a passar en aquelles circumstàncies. Vaig tapar-me com vaig poder, tot avergonyit.
Quan ja només em quedava cordar-me les sabates va aparèixer la noia que deia que em coneixia, era la amiga que treballava a la botiga de roba a la que quasi entro per saludar, em vaig adonar de que no l'hauria pogut trobar ni que hagués regirat tot el local. Resultava que tota la població havia anat apareixent en aquell Contra-Univers, i resultava ser que hi havien uns éssers molt semblants als humans que es camuflaven entre aquests, i es dedicaven a exterminar-los. Van descobrir que per identificar-los, un s'havia d'adonar de que les venes es veien opaques sota la pell, com si la carn estigués morta, per això m'havien fet despullar, per veure si el meu cos encara era viu, tot i així tenien altres trets característics, com uns ullals canins molt afilats pels que xuclaven la vida als homes, i una força sobrenatural. M'ho van explicar tot, com evitar-los, com combatre'ls, i quan van dir-me que només morien si els hi clavaves una estaca al cor, els hi arrencaves aquest o els hi tallaves el cap, em vaig desmaiar, era ja massa informació arribar fins aquell punt, i semblava que la meva afició a llegir novel·les vampíriques s'havia fet realitat però d'una forma molt tenebrosa.
Vaig dormir dos dies seguits.
-Ei, ja torna en sí -tenia a la meva amiga agafant-me la mà, els seus ulls foscos com la negra nit s'endinsaven en els meus.
-Bé, ja has passat el que ens passa a tots quan arribem aquí, tots ens desmaiem i dormim uns dies pel xoc, sembles molt fort, ningú havia arribat a dormir menys de tres dies -va dir l'home que després de fer-me un examen al meu cos nu em va deixar en ridícul, encara somreia al veure'm, segur que hi estava pensant.
Cinc mesos després.
-Diari de bitàcola, dia 148 al Nou Món. Em dic Ulisses Ulrich, fa dues hores que els vampirs ens persegueixen sense descans, em sortit del pis franc a per subministres, la gent no para d'arribar del Món Real i els que ja hi eren aquí només fan que marxar, alguns deserten i altres moren a mans d'aquests monstres sedents de sang humana. Acabem de perdre el nostre Caporal de Comandament, l'han atacat per sorpresa, m'han llegat el seu càrrec, per ser el més veterà de grup, he perdut la comunicació amb la Central, i tot i que estic amagat el seu olfacte no els enganya, per més través que ens inventem. Potser tinc una hora i mitja més ja que pel camí em deixat algunes peces de roba per confondre el nostre rastre. Els hi he dit als companys que segueixin sense mi, un bon Cap ha d'assumir la responsabilitat davant d'un enfrontament, i aquest és imminent, només desitjo que els hi quedi prou munició per arribar sans i estalvis. Abans de tallar la comunicació vull dir una cosa més, voldria tornar a veure un cop més aquells ulls de perla negra que han estat al meu costat dia a dia des de que vaig arribar, voldria poder tornar-te a veure un cop més. Sóc Ulisses Ulrich, Caporal del Pelotó 5. Fi de comunicació.
Els vampirs em van atacar, i vaig lluitar fins que no em va quedar sang al cos, vaig morir content, em vaig endur a set d'aquells cabrons mentre em buidaven el cos. Mentre, en el meu cap hi havia la seva mirada i el seu somriure. -Adéu estimada, adéu per sempre.
