Avui he emprés un curt i planer viatge,
cap al cim d’un petit turó.
M’acompanyava una nimfa del bosc com a miratge,
em guiava i em reconfortava sa olor.
Trepitjant branquillons jo notava
com aquests rascaven ma carn.
L’empedrat del camí se’m clavava
sota mons peus nus tronant.
He alçat la mirada enlaire,
el sol dansava entre els arbres.
La llum brillava entre la flaire
com agulles clavant-se ben aspres.
La Terra guarnida de flors
sempre il·luminada pel gran astre,
bategava ben fort fent créixer tresors
dins del seu apreciat jaç de sastre.
El camí s’apropava a la fi,
i el vent xiulava a mons oïdes.
Blat tombant-se tendrament diví,
fent de sí estores amollides.
M’he quedat adormit en mig del vol,
el bosc m’envoltava per tot arreu.
Les olors, el vent i el sol
eren com un vell record, un antic trofeu.
Han passat segons, minuts i hores,
la Natura m’ha fet seu i etern.
M’ha despertat un bes amb gust a mores,
la nimfa era amb mi, allà rient.
El meu cos era completament diferent,
on hi havia hagut braços ara hi havia branques
i la resta era un tronc opulent,
era Un amb la Natura, ja no hi havia manques.
He mirat al meu voltant
volent descobrir on era ara.
Havia arribat al cim plorant
resina per ma escorça clara.
Ja formava part de la Gran Bellesa,
m’havia convertit en vegetació.
Ara sabia que la Terra era una Deessa,
que ens dóna vida i ens acarona amb il·lusió.
