Una nit de Sant Jordi

Era de nit al solitari i bell carrer,
durant el dia la pluja queia gris,

havia anat deixant humit el terra llis,

era com un fris pintat per un pedrer.

Vaig arribar a la plaça central

on a la jove amazona,  jo esperaria,

on amb mi es reuniria,

mentre al cel cantava un pardal.

Aquell vespre estava esplendorosa,

les llums nocturnes ballaven dins

sons ulls de carbó exòtics i fins,

i al empedrat reflectida tota ella ermosa.

Se’m va acostar tímida i la vaig abraçar

volent fondrem amb ella tota la nit

en un ball sense fi damunt el terra humit,

reprimint amb força el voler-la besar.

El que mai hauria imaginat

era que em duria un present

que encara em va fer més feliç i content.

I ella no havia previst ni pensat

que jo li respondria a aquell moment

amb un dolç bes llarg i ben valent.