Courbet i el sentit oníric del nu (Capítol Quart)

Mentre la Diana era al assaig, la Clara va anar-se a dutxar i al sortir de la banyera, fresca com una rosa, decidí reprendre una de les peces que tenia a mig fer. Ara estava endinsada en un repte, pintava una versió moderna de L’origen del món de Courbet. Evidentment, que per ella, l’artista realista per antonomàsia era insuperable, però pintar a la seva parella des d’aquell angle era tot un desafiament digne de ser emprès. Volia demostrar-li al món l’encant i l’embruix extrem de cada peça, de cada part, de cada centímetre del cos de Diana. Havia començat a fugir de dibuixar i pintar-la, sols de cos sencer. Volia començar a immortalitzar cada recta, cada línia i cada corba. Cada composició còncava i cada convexa. El to, aquella pell nívia. El to rosat dels seus mugrons. El vermell de les seves galtes. La forma dels seus llavis. Els seus ulls que canviaven de color segons la llum que els hi arribés. Des d’aquells marrons a plena foscor, tot passant pel to melós al tocar-hi la llum indirecta, i dels verds amazònics al sortir al carrer. Els seus peus i les seves mans petites i fràgils. Fins i tot la cicatriu del turmell dret. Símbol i record del principi que començaren a sortir juntes. Quan per un descuit, la Diana es trencà els ossos fent una luxació amb el peu. Estava enamorada de cada tram del seu cos, perquè cada fragment d’ella conformava tot aquell tot tan bell.

Courbet i el sentit oníric del nu (Capítol Tercer)

La Diana es guanyava la vida com a fiscal, però en el seu temps lliure cantava en una banda de posthardcore. Per la Clara era com una heroïna de còmic, la seva particular Wonder Woman, durant el dia combatia el crim als judicis i per les nits de concert seguia la seva lluita amb força i energia vers el malestar de la societat actual.

Les lletres de les cançons parlaven d’una societat adormida, d’una societat que estava trepitjada, on els peixos grans sempre es menjaven als petits. Una societat que sagnava contínuament, destrossada. Una societat que disgregava i que s’aprofitava fins que no quedaven més que ossos i sorra. Una societat on les persones no lluitaven en contra dels abusos de la corrupció i de la violència, més aviat semblava que ho aplaudissin. On l’únic que s’acabava fent és queixar-se des de la posició acomodada i privada que els hi conferia la seva casa, davant del televisor tot mirant el telenotícies. Com si el sentit de la vida fos assumir que se’ls hi ha d’escopir a la cara contínuament.

Fent un repàs per aquest ideari que desprenen les lletres de les cançons dels grup de la Diana, la Clara recordava com la va conèixer, i com s’enamorà profundament d’ella només veure-la. No va ser fins que el seu bon amic Joan li recomanà que s’escoltés el seu grup de música. No va ser fins que l’incità anar-los a veure en un petit local underground de la ciutat, on servien cerveses d’importació i les parets no mostraven el seu color des de feia molts anys. Ja no pel descuit de netejar-les, ni el desgast de tota la gent que pogués passar per allà, sinó perquè estaven completament recobertes dels cartells que havien anunciat tots els concerts, grups i músics que per allà havien fet música i grans dosis de bon soroll. Encara recorda aquelles paraules del seu amic: “Clara vine amb mi. A tu et va a fondo el rotllo underground. Has de venir amb mi i escoltar els Breakdown Solaris, el grup és una passada, però el que més mola és la cantant, que té una veu que flipes”. La insistència del seu amic i la curiositat la van arrossegar al concert. I en ser-hi allà, el Joan i la Clara buscaren un lloc a primera fila, a escassos centímetres de la tarima on tocaven els músics. La Diana va sortir a escena i la Clara va deixar de respirar. Flipar es quedava curt. En un instant se li encongí l’estómac i el cor començà a bategar-li amb tanta força que per un moment va témer perdre el control. S’havia enamorat irremissiblement i per sempre. Mai abans ho havia sentit amb tanta força, mai abans havia tingut aquella certesa.

La Diana en veure com la Clara l’observava sense pestanyejar ni un segon se li acostà per cantar-li sols per ella la tornada del tema més impactant de la banda: They Fuck Us (But We Like It). Va ser un concert espectacular, ple de guitarres afilades, ritmes trepidants i una veu captivadora, enèrgica i en alguns passatges d’screaming, plena de ràbia. En acabar el concert, el bateria llençà les baquetes al públic, el guitarrista i la baixista les seves pues, i la Diana, es tragué els sostenidors vermells que havia dut com a talismà a totes les seves actuacions, des de que van tenir el primer bolo fins llavors, ja que se’ls donà a la Clara.  A cap de les dues mai se’ls i oblidà aquell moment sensual i provocador, i alhora tan carregat de sinceritat, passió i amor.

Courbet i el sentit oníric del nu (Capítol Segon)

Per fi la Diana sortí del lavabo, i anà a despertar la bonica artista que es feia la mandrosa embolicant-se més, si cabia, dins els llençols. La besà als llavis. Fou un bes llarg, guarnit d’una dolçor pròpia de la mel més dolça. La Clara somrigué i li retornà el petó. Tot i així no va perdre el costum de renegar i dir-li el seu típic “amor, al matí no em facis petons que tinc mal alè”. Dafne, per empipar-la més hi tornà i aquest cop encara ho va fer amb més intensitat. La Clara va treure els braços d’entre els llençols i s’abraçà ben fort a la dona que més estimava en aquest planeta. A la persona amb la que no caminava pel mateix camí, no era la seva companya de viatge, perquè havia entès que Diana era el seu veritable camí. L’abraçà amb tanta força que aquesta darrera va perdre  l’equilibri i caigué a plom damunt d’ella.

Quan la Clara també s’hagué rentat la cara i estava preparada per anar a esmorzar, baixaren les escales. El petit apartament tenia dues plantes, i aquestes estaven separades per uns esglaons sense barana. Peces de fusta flotants. Únicament es subjectaven pel cantó que donava a la paret de pedra. Era un apartament molt petit, però molt acollidor a la seva manera. Propi d’una parella jove del segle XXI. La decoració semblava extreta d’un catàleg d’Ikea. I les parets blanques, a joc amb el terra, tenien alguns pòsters de pel·lícules tant carismàtiques com Breakfast at Tiffany’s, Pulp Fiction o Imagine Me & You. Estava clar que els hi agradava el bon cinema. Que sabien emocionar-se i plorar amb un clàssic entre clàssics, que sabien gaudir d’un bon film del rei de la Sèrie B moderna, i que admiraven les noves propostes per la gran pantalla que defenien la seva manera d’estimar, tan vàlida com qualsevol altra. Per altra banda, a part de pòsters hi havia teles, del cos nu de Diana per tot arreu. Des de pintures acabades i penjades, com teles a mig fer reclinades sobre tots els racons de l’habitacle. Estava clar que la Clara era una gran artista i la Diana no tan sols una preciosa model, sinó una musa de muses.

Havent esmorzat, la Diana li digué a la Clara que havia de marxar unes tres hores, perquè tenia assaig amb el seu grup de música. Estaven acabant de composar alguns temes pel nou àlbum que volien treure en acabar d’any.

Courbet i el sentit oníric del nu (Capítol Primer)

Com bé marcava el despertador, amb una numeració digital il·luminada per tons verdosos, eren les dotze del migdia d’un diumenge que iniciava un càlid estiu. La llum entrava a través dels petits forats que queden exposats al sol quan una persiana no tanca del tot. Aquesta llum s’estavellava i es projectava contra la paret del davant de les finestres. El que a les fosques es podia percebre atonal, el raig de llum ho convertia en minúscules motes de pols surant a l’aire i dansant com si tinguessin vida pròpia. Sota aquesta paret, i sobre un llit esponjós hi dormia una parella. Entrellaçades amb els llençols enganxats als seus cossos. Estaven cobertes, però els llençols semblaven una segona pell. Es dibuixaven els seus despulls.

Una de les dues per fi es despertà. Ho feu primer la jove Diana, de cabells rebels i tenyits de blau marí. A joc amb les seves ungles pintades, tant les mans com dels peus. S’incorporà, asseguda a la cantonada del llit, deixant caure els seus peus damunt l’enrajolat de blanc immaculat, perfectament cuidat i polit com si fos el primer dia. Els seus pits exempts de ser presos pels sostenidors d’encaix de la nit anterior, romanien ferms i distants a les lleis de la gravetat. Tota ella, tota criatura, exhibia el seu cos encara poc madur. Desafiant l’envelliment.
Alçà el cap i es passà les puntes dels dits pels ulls tancats. Es tragué les poques lleganyes que se li havien fet dormint. Tot i així, ara ja més preparada per aquell dia d’estiu, s’aixecà del llit i es dirigí cap al lavabo que hi havia annex al dormitori. Per no ser menys, les natges també lluïen un aspecte del tot deliciós. La seva parella, la Clara, encara estava un xic endormiscada, però va poder percebre a temps com la Diana obria el llum del lavabo i la seva dolça silueta s’esbossava i entrava allà dins tot tancant la porta darrera seu.

La Clara era una alumne d’últim curs de Belles Arts i gràcies aquesta percepció de la bellesa pura que durant tants anys havia anat desenvolupant, sabia perfectament que el món era ple de construccions falses, d’estereotips i d’idearis erronis sobre tot allò que avui dia es creia i es deixava de creure bell. Per ella, la bellesa real era aquella que naixia al Renaixement i culminava a l’època Realista. Per aquesta raó, creia fermament que la seva companya era fruit d’una creació clàssica esculpida per les mans dels Déus. Per això mateix, no podria estar més enamorada de la que era el seu amor.

Reclòs

Desperto perquè una terrible cremor assalta el meu estómac. De sobte, un mal de cap terriblement malparit creu que és adient per acompanyar el ball. El meu crani apunt d’explotar no podia ser menys, havia de demostrar que és més interessant que la meva panxa. Quina manera més desagradable de donar-se a conèixer. Ja podria haver aparegut per donar pel cul en un altre moment. Intento posar-me dret, però la cama esquerra em fa figa i caic de nou sobre aquest terra fred. A saber quantes hores porto aquí dins. Un altre fiblada als budells. L’ambient fa olor a molsa pútrida. És un ambient carregat. El llum fluorescent em mostra que no és molsa la negror que hi ha aferrada a les parets i a les cantonades. Ensumo un altre cop i esbrino que la olor desprèn un toc ferrós. Descobrir que estic reclòs en una habitació on fa olor a sang no m’altera els nervis, senzillament ho assimilo. Intento recordar com collons he arribat fins aquesta fotuda situació. El meu cap no em permet pensar en absolutament res, cada cop que ho intento un dolor molt intens es manifesta.

De sobte una s’obre escletxa sota la porta. Entra lliscant un plat amb el que sembla puré de patates. La petita entrada que m’ha permès no morir de fam es torna a tancar. De nou, sol. M’atabalen moltes preguntes. Des de per què sóc aquí, tot passant per qui ha estat el cabronàs que m’ha dut aquesta situació, fins com hi he arribat. Devoro el puré. És fastigós, no crec que realment sigui puré, però prefereixo seguir ignorant la resposta. El meu ventre es calma, ara només em queda resoldre com aturar el brunzit cerebral.

Passen les hores. Mantinc la meva ment apartada, em mantinc abnegat a fer-li cas. Aconsegueixo posar-me en peu, la cama ja no em falla. Pensava que era més greu, però després de veure que un formigueig me l’activava, arribo a la conclusió de que portava moltes hores dormint sobre aquesta. L’havia aixafat amb tot el pes del meu cos, empresonant-la contra el terra. Només em demanava una mica de descans i aire per refer-se. Aprofito i començo a investigar les parets, la porta, qualsevol racó que em pugui alliberar d’aquesta habitació que cada cop se’m fa més petita, com si minvés. Fa fred i els dits comencen a fer-m’ho passar malament. Les mans se m’assequen i es comencen a pelar, però segueixo, m’imposo al nerviosisme i als primers talls que em produeix la fredor als nusos dels dits. Per fi trobo alguna cosa. Un totxo es mou. El trec i el deixo a terra. Per a la meva sorpresa un botó vermell. Em dóna mala espina però el prem-ho. Pitjor no pot ser. M’equivocava. De sobte, molts més totxos comencen a moure’s damunt del que ja havia extret, i com el primer, els deixo a terra. Ara sí que quedo bocabadat. Un televisor. Sense tocar-lo s’encén i apareix una figura amb un passamuntanyes. La imatge és un xic borrosa, però és suficient com per parar-hi atenció. No m’agrada gens el curs que està prenent la meva situació.

-Hola concursant! Com estem?

Du el rostre cobert amb un passamuntanyes. Però el somriure li queda al descobert. Un somriure burlesc. Només penso en que aquest paio és un fill de la gran puta.

-No em puc queixar, tot i que he tingut moments millors.

Responc seguint-li el joc. Tot i així, ho faig sense saber si parlo amb una gravació o si em veuen i m’escolten.

-Caram, per fi algú amb sentit de l’humor.

Em queda clar que realment puc mantenir una conversa i que segurament estic vigilat. El malparit em torna a mostrar les seves dents blanques i perfectament col·locades. M’assalta la divertida idea de fotre-li el canó del meu revòlver Webley Mk6 tocant-li aquestes putes dents perfectes. Em fot no tenir el revòlver a sobre, al menys per demostrar-li que no sóc un qualsevol i que penso lluitar fins el final.

-Va, anem al gra que no tinc tot el dia.

-Així m’agrada. A part de sentit de l’humor, un home com cal, amb els ous ben posats. Ja era hora d’una mica d’acció. Com pots veure aquesta habitació en la que et trobes no és una habitació qualsevol. Has estat suspicaç i has descobert que hi havia gat amagat. Les meves felicitacions, la gent sol trigar més de mig dia, després que es desperta, a descobrir que alguna cosa no quadra. Tu ho has fet en tan sols sis hores. De puta mare, tens iniciativa...

-Escolta nano, deixa d’ensabonar-me i explica’m que cony passa. I perquè tinc el cap apunt d’explotar.

-Relaxa’t. Ara t’ho anava a explicar.

Ja no somriu, de fet comença ha estar una mica emprenyat. He aconseguit tocar-li els nassos. Fer-me el dur ha funcionat. Comença a veure que amb mi no serà tan fàcil jugar. Li he creat una inseguretat. Torna a somriure, però ara, només per dissimular.

-Perdó, no sabia que anaves a il·luminar-me amb el teu immens saber. Prossegueix, si us plau.

Em mostro condescendent. Segueixo marcant el terreny.

-Veuràs, ets un dels escollits per a un concurs de supervivència. En total sou set persones. La darrera no ha despertat encara, hem d’esperar a que ho faci i descobreixi tot el què t’estic dient a tu ara mateix. Bé, comencem: en què consisteix aquest concurs, et preguntaràs. La resposta és molt senzilla. Arribarà un moment en que les portes s’obriran. Però abans de sortir d’on sou, cauran dos totxos més, fent aparèixer un forat que amaga una pistola carregada amb una única bala. Arribat aquest moment haureu de decidir si prosseguir el camí i arriscar-vos a seguir amb vida pel moment, armats únicament amb una sola bala, o emprar aquesta bala pel suïcidi. Ara entendràs la sang esquitxada per les parets. De fet, la majoria de gent tria el suïcidi. Per què? Perquè el problema de sortir de l’habitació és vagar per un laberint, sense saber en quin moment pots ser atacat per aquells que, com tu, han decidit seguir amb vida. L’agonia que se succeeix abans d’una mort pròxima és pitjor que la idea de treure’s la vida d’entrada.

-I el mal de cap que hi pinta en tot això?

-Tranquil, no siguis tan impacient. El mal de cap és degut als efectes secundaris d’una toxina molt potent que us vaig obligar a ingerir quan us vaig raptar. Em permet, per un cantó controlar que no penseu en excés, ni pugueu arribar a recordar tot el transcurs des del segrest fins que us heu despertat, i per altra banda, em dóna més diversió.

El molt cabró torna a somriure com al principi. Fill de puta. Un calfred per l’espinada em diu que aquesta darrera afirmació no és bona, gens ni mica.

-Què vol dir això de que “et dóna més diversió”?

-Com t’he dit, has ingerit una toxina molt potent, correcte?

-Correcte. Per tant, què pot fer aquesta toxina?

-Aquí volia que arribessis. Ets un paio llest.

-Em vols dir que cony passa?!

Començo a perdre els nervis.

-Ara, ara. Per fi una mica d’angoixa. Collons, ha costat, ets molt apàtic. Tenia ganes de veure com el terror s’aferra poc a poc als teus ossos. La toxina és mortal. Però com també t’he comentat, això és un joc de supervivència, i per tant, la gràcia és que algú pugui sobreviure, ni que sigui un dels set. Tot i que fins ara t’aviso que no m’he trobat amb aquest un.

Sembla que si se li pogués estirar més el somriure li explotaria la cara. Com m’encantaria tenir-lo al davant. Sense el revòlver, no em caldria. Amb els punys nus. Li esborraria aquest estúpid somriure de la cara d’una puta vegada.

-Molt bé, tu guanyes! Estic dels putos nervis! Què he de fer per sobreviure? Dedueixo que hi haurà algun lloc on trobar una cura.

-Exacte! Veig que quan et vaig seleccionar pel joc no m’equivocava amb tu! L’única manera d’adquirir aquesta cura és arribar al centre del laberint que teniu al sortir de les habitacions.

-Tant senzill? Aquí hi ha més coses que no quadren.

-No és tant senzill, hauràs d’arribar-hi amb vida, pensa que hi ha més gent que com tu  haurà escollit salvar la pell. Per tant, la pega d’això és que com només hi ha una cura, només pot haver-hi un supervivent.

-M’intentes dir que he de matar a la resta?

-Tu o entre ells. Decideix el que més t’agradi.

-Però...

I abans de que acabi la frase, la televisió s’apaga. Tot i així, aquell somriure fastigós queda enganxat a la pantalla de per vida.

Molt bé, disposo d’un marge abans de que l’última persona desperti i trobi la televisió. Creient que fos veritat el què m’ha dit. He de trobar aquesta pistola i escapar d’alguna manera. Potser moro pel camí, però aquest cabró vindrà amb mi.

No se quanta estona porto palpant cada petit racó d’aquesta merda d’habitació sense trobar-ne els resultats que esperava. Tenir coneixement de les hores em queda lluny, com un trist record dolorós que fa mal cada cop que el recordes. Aquell que no decideix marxar mai. Tinc els ànims per terra. El meu organisme no content amb el molest bram cranial decideix recuperar la cantarella estomacal. Imagino que és una mescla explosiva entre l’amargor de la situació, el coi de toxina que m’està consumint per dins i aquest fred que m’està calant fins l’espinada. No trobo l’amagatall de la pistola, però tinc altres armes que em poden alliberar. Agafo els totxos i començo a picar contra les frontisses de la porta que em reté pres dins d’aquestes quatre parets. Pretenc forçar l’escapada. Si més no i partint de que dec estar vigilat, obligar aquest desgraciat acudir a la cita.

Poso el meu pla en marxa. Em dóna temps a trencar la primera frontissa, però abans de començar amb la següent, la porta s’obre. Grinyola com ho deuen fer els corbs. Quan acaba d’obrir-se, efectivament cauen dos totxos a terra i apareix l’amagatall de la pistola, una Colt. Sempre he sigut fanàtic de les armes clàssiques. Comprovo que estigui carregada. Efectivament, hi ha una bala al carregador. La fico en el meu cinturó, contra la cama esquerra. Amb les mans lliures agafo els dos totxos que han fet aparèixer aquesta meravella militar del segle XX. Ja que només disposo d’una bala, me la guardaré per el que més se la mereixi. Surto de l’habitació. Passes corrents, gent cridant de dolor. Estipulo que deuen haver acabat de matar algú o al menys malferir de gravetat. Imagino que dels set, uns quatre em decidit no suïcidar-nos. Segurament peco d’optimista, la raça humana sol ser més estúpida. Començo a caminar. Cautela.

Porto molta estona, i no topo amb ningú. De fet, molt enrere han quedat els crits i els trets. De sobte, els llums del sostre s’apaguen. Busco una paret i incorporo la meva esquena sobre aquesta, deixo un totxo suaument a terra i armo la mà dreta amb la pistola. Tornen a encendres els llums. Ja no se a que juguen. Sento com s’acosten unes passes que venen corrents. Em preparo, i apareix un home sagnant. Ferit de bala al costat. Cau mort als meus peus mentre balbucejava alguna cosa incomprensible per a les meves oïdes. No se si queda algú més viu o sóc l’últim supervivent. Avanço poc a poc. I sense adonar-me’n arribo al centre del laberint. Quasi ploro de l’alegria, però aquesta felicitat em dura poca estona. No hi ha l’antídot. Crido d’amargor, ja no se si algú em sentirà i descobriré la meva posició. No content amb les darreres sorpreses, apareix l’emmascarat. Cos femení, una sorpresa final. Es desemmascara. Veig a la meva dona. No m’ho puc creure. Alço la pistola i apunto al seu cap.

-Amor, sóc jo. Tot era un joc com a regal d’aniversari. I has guanyat. Sempre m’havies dit que t’hauria agradat sentir-te com un espia. Per això he creat tot aquest teatre.

-No m’ho empasso. I els crits, i el dolor, i la toxina? Tot ha estat massa real.

-Els crits eren actors. I la toxina una droga innòcua que ajudava a que tot fos més real. Ja no hauries de tenir res perillós a l’organisme.

-No pot ser.  I aquesta pistola armada amb una bala, no pot ser falsa també.

-Disparem si vols, no patiré pas cap ferida.

-No, no m’ho puc creure. Hi ha masses dubtes i conflictes sense resoldre.

Obro la boca, introdueixo la Colt apunt de prémer el gatell.

-No passarà res, són bales de salva.

Per a la seva sorpresa, no eren bales de salva. Quan havia comprovat si la pistola estava carregada, vaig recordar que jo tenia sis bales més dins la petita butxaca per a les monedes del pantaló. Feies dies havia estat netejant la meva Webley i havia desat les bales allà mentre ho feia. Les havia introduït al carregador substituint la existent, no em fiava d’aquella bala. Ara ja no m’importava si allò era ficció o era real. Havia arribat al meu límit.

Mai sabré si la seva cara va ser d’espant o pur terror quan va veure com els meus fluids cerebrals sortien disparats fora del meu cap.

Oda a la muntanya serrada

Cada matí desperto,

et formes al meu davant.
És muntanya serrada,
estimada Montserrat.

Erigida per l’aigua,
és polida sota nit.
Esculpida a la Terra,
acabada a l’Infinit.

Molles coves dins hi tens,
tramat de roca gresa.
En dolçor d’estil hi entens,
l’encant et feu deessa.

Corbes, sinuositat,
organisme de pedra.

Flor de catalanitat,
trofeu que és sí ma terra.

Elegia al Templer Català

Cavaller de blanca armadura,

ufanós noble de gran cor pur.

Escut en mà guarint la cura

de nostra terra, d’allò que és llur.

Creu al pit, vermella com el vi,

om llinatge per vena nada.

Protector i guardià que és afí

a sa noia, sa estimada.

Cavalcant a lloms de dolç cavall,

nivi, blanc, rau sent-ne de mena.

Cop de llança i el drac cau avall,

guarnint de roses tota pena.

Patró honrat del territori.

És Catalunya nostra casa.

Fa que tot sentiment aflori.

És Sant Jordi la nostra espasa.