Claus en el cos

Hi ha una daga

dins mon diafragma de Trafalgar,

està clavada profundament

i no em deixa respirar.

Les mans em tremolen

i em poso nerviós,

com si mil claus tingués

en el cos ditxós.

La vista cansada

de vespre refredat,

s'embolcalla de boira

de preocupació en mal estat.

Tot el cos reacciona

malaltís d'amor,

de mareig insuportable

i nàusea de buidor.

Em frego la cara

endurida de tardor,

el mal de cap m'agafa

i per sorpresa la tristor.

Idiota que sóc

jove del Mediterrani,

pena afligida i

estúpida que m'ho demani.

Son pedres pròpies en

mons sabates toves,

els meus propis monstres
amb claus caobes.