La tardor ha tornat, despertant
amb ella la mort floral.
Les fulles cauen difuntes, plorant,
sobre el sòl campestre i terrenal.
Dies enrere, la meva ànima
patia per les pobres Alades,
observava una fi inhumana,
una fi sense descans, sense parades.
***
De sobte, dins meu una olor,
no era una olor pobre,
no era una olor morta,
era una olor dolça i pura.
***
La tardor enfront meu es manifesta,
davant mons ulls, davant ma mirada,
però en el meu interior comença
una primavera molt esperada.
És aquesta olor
la que em desperta a les matinades,
em fa somriure, em fa viure el sabor,
em recorda tothora nostres besades.
Ara, a cada segon, a cada moment
faig cara d’imbècil, cara d’idiota,
mons venes duen droga latent,
estic content, als núvols, sota una soca.
Les fulles moren al carrer,
les flors desapareixen del paisatge,
però dins meu creix un llorer
que pugna perquè vegis sa imatge.
