Quaranta-quatre cafès i un croissant

Les deu del matí. Dilluns. Abocat sobre la meva tassa de cafè. Perdut entre els meus pensaments. Donant-li voltes sense sentit a l’anell que reposa sobre el dit anular de la meva mà esquerra. Me’l miro i m’adono que ha perdut aquella brillantor que el caracteritzava set anys abans. Aixeco la mirada tot apartant la tassa, aquesta darrera queda molt a prop de La Vanguardia. El titular parla de la corrupció política, una notícia, últimament, massa habitual. Mantinc la vista perduda a l’horitzó, a través d’una de les finestres de la cafeteria. La cafeteria es diu El Pou, m’escau molt més al dit que l’anell que hi duc.

L’establiment està ubicat a la cantonada del bloc de pisos en el que visc tot sol des de fa dos anys. Tants anys com temps en el que no ha brollat cap nova paraula dels meus dits. Començo a sentir que no estic preparat per seguir duent una vida d’escriptor. Torno la mirada a la profunda negror del cafè. Prenc un glop.

És de nit, i com de costum, m’he passat tot el dia estès damunt del sofà. Pràcticament acabada, una pizza de pepperoni dins la seva caixa de cartró roman tirada per terra. Comença a manifestar greus símptomes de caducitat. Algunes cantonades estan florides. He perdut el compte de quants dies fa que la vaig demanar. Demà me’n demanaré una altra, tot i que la meva editora, vist el meu èxit, ha deixat d’insuflar diners a la meva compta bancària. Estic més sec que la veïna del davant. És anorèxica. O model. O ambdues coses. De fet, no m’importa, crec que sol anar força lligat.

A la televisió emeten La tomba de les lluernes d’Isao Takahana, una de les millors pel·lícules anti-bèl·liques de la història del cinema i per suposat de l’animació. Mesos enrere no hauria pogut suportar veure un film amb aquestes característiques, però tal i com estic ara, cap fet ni idea em produeixen ni el més miserable sentiment o reacció. Em trobo en una fase superior a la negació, com si el sol fet de sobreviure el dia a dia ja fos tot un èxit. El meu cos viu prescindint de la meva ànima.

Em llevo. El sol, que s’escola d’entre els petits forats de la persiana de la meva habitació, m’ha desvetllat. S’ha projectat sobre la membrana dels meus ulls. No he pogut aguantar aquesta pressió immiscint-se dins de les meves pupil·les que intentaven dormir. M’aixeco del llit, no recordo com hi he arribat. El cap em bull, com si la cremor d’una indigestió hagués emigrat fins al meu cervell. De fet, l’estómac també em crema. Encenc el llum de l’habitació. A través de la porta veig la taula del menjador. Sobre aquesta cinc ampolles de whisky, algunes dretes, altres tombades. Ara començo a lligar les pistes i els engranatges del meu mal estar matinal. Abans d’apartar la mirada, observo que al costat de les ampolles buides hi ha l’ordinador portàtil obert. No ho tinc clar, però em sembla veure que està encès i amb una pàgina a mig escriure. M’acosto donant tombs. Sobre un document que ahir nit deuria estar en blanc, ara hi diu: COVARD! M’emprenyo. Llenço l’ordinador per terra. Trec enfora l’atac de ràbia. Segons després reacciono. M’acoto, comprovo que segueixi funcionant. Per sort no ha passat res greu. M’aferro aquest com si no tingués res més important dins la meva miserable vida. El deixo damunt la taula. Esborro la paraula amb majúscules que vaig escriure dirigida a la meva persona. Tanco el document i a continuació l’ordinador. Vaig cap al lavabo.

Em busco i em trobo, reflectit a l’espill. Una barba espessa no em deixa veure els meus propis llavis. Colpejo el mirall i aquest es trenca. M’acabo de fer un tall força profund a la mà esquerra. Sóc dretà, però no se perquè he picat amb l’esquerra. Veig com l’anell, que encara viu decorant el meu dit anular d’aquesta mà, comença ennuegar-se de sang. Aixeco el cap, em torno a retrobar amb el meu reflex. El poc que queda d’aquest. Començo a plorar. Quan per fi m’aturo, m’extrec els pedaços que s’han quedat clavats i em rento la mà. Decideixo anar a l’hospital a que m’hi fiquin punts. Segurament tocarà suturar.

Copso com al cap i a la fi, m’aferro com un “covard” a la meva existència. Ahir a nit tenia molta raó. En el fons em conec com ningú.

Després de sortir de l’hospital, amb la mà embenada i amb quatre punts nous per decorar la meva mà esquerra, m’adreço a la cafeteria que fa cantonada sota del meu apartament. Entro a El Pou, tot sigui per no perdre el costum. Em demano un cafè sol. També, per no perdre el costum. El cambrer arriba amb el meu cafè fumejant. Me’l serveix i se’m queda mirant fixament la mà amb la bena. Aixeco la vista. M’empipa aquesta indiscreció per part seva. Revelo que no és un cambrer, que és una cambrera. Aquests dos anys creient que era un noi i res més lluny de la veritat. Em mira.

- Vostè no era un home casat? –em demana.

- Com? –contesto.

- Sí. Vull dir, fins ahir matí duia una aliança a la mà esquerra.

Ja no hi és! On dimonis he deixat el meu anell?! És més, quan m’han cosit els punts, que jo recordi no m’he tret pas l’anell. Empenyo la cadira. Aquesta cau a terra amb violència. Surto de la cafeteria, com ànima que persegueix el diable. Em sembla sentir com la cambrera crida alguna cosa. Vaig corrents a l’hospital.

Quan per fi arribo, pregunto per la infermera que m’ha fet les cures. No puc viure sense aquell anell, és la darrera possessió que tinc de la meva difunta esposa. No pot desaparèixer així.

No trobo la infermera. De fet a l’hospital em diuen que no existeix tal infermera. I encara menys trobo l’anell. M’esvero. La sola idea de perdre aquest anell em desballesta. Tombo les taules per terra, les cadires. El llit d’un malalt que han de dur a planta cau també a terra. El malalt em crida amb rancúnia, ho entenc. Han avisat als guàrdies i a la policia. Arriben i em redueixen. M’esposen. Se m’enduen cap al cotxe per anar a comissaria.

Estic assegut al despatx d’un policia. M’està prenent nota dels successos. Les esposes em fan mal, però no me les treuen. No els culpo. La ferida crec que s’ha tornat a obrir. Novament em cou i comença a tacar l’embenat.

M’asseguren que la infermera de la que els hi parlo no existeix, o no consta dins els serveis de l’hospital. De fet, em diuen que la cura d’aquest tall a la mà esquerra no me l’han curat a l’hospital. No tenen la meva fitxa. Passo la nit al calabós.

Em desperto, he dormit ben poc, masses preguntes. L’esquena em fa un mal terrible. El banc de pedra de la cel·la m’ha destrossat. Marxo de la comissaria amb una multa altament quantitativa sota el braç.

Arribo al bloc de pisos. Introdueixo la clau a la ranura que obre la porta del meu apartament. Entro. Fart d’horribles sorpreses veig algú assegut davant del meu ordinador portàtil. Es gira i em mira. Se’m glaça la sang. Sóc jo. Em paralitzo. Em cauen les claus a terra. S’aixeca de la cadira i em somriu amb un somriure sinistre. S’acosta. No em puc moure de terror. La mà em crema. M’escumeja. Em fa un dolor terrible. A passa que dóna aquest ésser amb la meva aparença, la mà augmenta la compunció. Noto com, un a un els punts de sutura es van obrint. La sang comença a sortir a raig. Em tinc a mi mateix, aquest fals i tètric mi mateix, a tocar. S’atura a mig pam de la meva cara. Somriu amb totes les dents. Moltes d’aquestes negres i podrides. La boca li fa una olor putrefacte. Apropa la cara a cau de la meva orella.

- Treu-te la bena. –em diu, tot clavant-me com agulles la seva halitosi.

Li faig cas. Me la deslligo. Em trobo amb la ferida. Surt molta sang i sembla com si la carn tingués gangrena. Tibo del fil dels punts. S’han descosit tots quatre. M’estrenyo la mà de dolor. De la ferida surt una eina daurada. Cau a terra. L’anell de la meva difunta esposa. Miro de fit a fit al meu alter ego. Em torna a somriure. I abans de desaparèixer volatilitzat li sento a dir: “Ja saps el què has de fer.”

M’acosto al meu ordinador. Obro el document i escric tot el que em passa pel cap. Ho imprimeixo. Ho introdueixo dins d’un sobre. També hi afegeixo l’anell. Tanco el sobre. Baixo a la cafeteria. Passo el sobre per sota la porta. M’amago darrere uns matolls. La cambrera recull el sobre del terra. L’obre. Agafa l’anell. Se l’emprova al dit anular de la mà esquerra. Llegeix el text. Somriu. Surt de la cafeteria i em busca amb la mirada. Pentina tot el carrer. Jo ja no hi sóc.

***

La cambrera tornà a obrir la carta amb l’esperança de veure’l algun nou dia:

No se si ens tornarem a veure mai més, però m’ha alegrat descobrir que en el fons no estava tan sol. Que en el meu microcosmos obscur hi podia tornar la llum. Per fi he obert els ulls i el meu propi terror de mi mateix, la por i el temor del meu propi ésser, m’ha revelat que tard o d’hora el dolor desapareix i que el que ens queda és l’amor i el record. Que t’adonessis de la meva aliança denota que algun interès deuries tenir sobre la meva persona. Això em reconforta. Sent una persona tan observadora m’ajuda a imaginar-me que series una gran escriptora. Em podria arribar a veure a mi mateix fins fa dos anys, abans de que la meva dona morís en un accident de cotxe, i jo m’enfonsés.

M’hauria agradat poder compartir totes les històries que em vaig imaginar al llarg d’aquests dos anys mirant per la finestra de la cafeteria. M’hauria d’haver imposat abans i dir-te al què creia que es dedicava aquell noi que passava sempre amb bicicleta a dos quarts de sis de la tarda, com un rellotge suïs. O la jove que escoltava música amb auriculars, tot fingint que s’escoltava la seva amiga. I aquesta segona explicant-li els seus amors i desamors. O el nudista del tercer pis del bloc de pisos del davant. Segueixo sense entendre com n’era capaç de veure’l fer exercici, tot despullat, només de pensar-hi em poso malalt.

En gratitud al haver-me rescatat de “El Pou”, vull que em guardis l’anell de la meva dona. Ara necessito marxar. Quan hagis llegit aquestes darreres línies probablement ja sigui molt lluny, però és que necessito veure món, tornar a escriure i per damunt de tot, viure la vida profundament, no passar superficialment per damunt com estava fent fins ara. Gràcies per fer-me adonar del què la meva dona tampoc hagués trigat a fer-me entendre.

Amb tot l’amor que pot donar un escriptor mediocre,

El qui prengué quaranta-quatre cafès i un croissant el darrer mes