Desperto perquè
una terrible cremor assalta el meu estómac. De sobte, un mal de cap
terriblement malparit creu que és adient per acompanyar el ball. El meu crani
apunt d’explotar no podia ser menys, havia de demostrar que és més interessant
que la meva panxa. Quina manera més desagradable de donar-se a conèixer. Ja
podria haver aparegut per donar pel cul en un altre moment. Intento posar-me
dret, però la cama esquerra em fa figa i caic de nou sobre aquest terra fred. A
saber quantes hores porto aquí dins. Un altre fiblada als budells. L’ambient fa
olor a molsa pútrida. És un ambient carregat. El llum fluorescent em mostra que
no és molsa la negror que hi ha aferrada a les parets i a les cantonades.
Ensumo un altre cop i esbrino que la olor desprèn un toc ferrós. Descobrir que
estic reclòs en una habitació on fa olor a sang no m’altera els nervis,
senzillament ho assimilo. Intento recordar com collons he arribat fins aquesta
fotuda situació. El meu cap no em permet pensar en absolutament res, cada cop
que ho intento un dolor molt intens es manifesta.
De sobte una
s’obre escletxa sota la porta. Entra lliscant un plat amb el que sembla puré de
patates. La petita entrada que m’ha permès no morir de fam es torna a tancar.
De nou, sol. M’atabalen moltes preguntes. Des de per què sóc aquí, tot passant
per qui ha estat el cabronàs que m’ha dut aquesta situació, fins com hi he
arribat. Devoro el puré. És fastigós, no crec que realment sigui puré, però
prefereixo seguir ignorant la resposta. El meu ventre es calma, ara només em
queda resoldre com aturar el brunzit cerebral.
Passen les hores.
Mantinc la meva ment apartada, em mantinc abnegat a fer-li cas. Aconsegueixo
posar-me en peu, la cama ja no em falla. Pensava que era més greu, però després
de veure que un formigueig me l’activava, arribo a la conclusió de que portava
moltes hores dormint sobre aquesta. L’havia aixafat amb tot el pes del meu cos,
empresonant-la contra el terra. Només em demanava una mica de descans i aire
per refer-se. Aprofito i començo a investigar les parets, la porta, qualsevol
racó que em pugui alliberar d’aquesta habitació que cada cop se’m fa més
petita, com si minvés. Fa fred i els dits comencen a fer-m’ho passar malament.
Les mans se m’assequen i es comencen a pelar, però segueixo, m’imposo al
nerviosisme i als primers talls que em produeix la fredor als nusos dels dits.
Per fi trobo alguna cosa. Un totxo es mou. El trec i el deixo a terra. Per a la
meva sorpresa un botó vermell. Em dóna mala espina però el prem-ho. Pitjor no
pot ser. M’equivocava. De sobte, molts més totxos comencen a moure’s damunt del
que ja havia extret, i com el primer, els deixo a terra. Ara sí que quedo
bocabadat. Un televisor. Sense tocar-lo s’encén i apareix una figura amb un
passamuntanyes. La imatge és un xic borrosa, però és suficient com per parar-hi
atenció. No m’agrada gens el curs que està prenent la meva situació.
-Hola concursant!
Com estem?
Du el rostre
cobert amb un passamuntanyes. Però el somriure li queda al descobert. Un
somriure burlesc. Només penso en que aquest paio és un fill de la gran puta.
-No em puc
queixar, tot i que he tingut moments millors.
Responc
seguint-li el joc. Tot i així, ho faig sense saber si parlo amb una gravació o
si em veuen i m’escolten.
-Caram, per fi
algú amb sentit de l’humor.
Em queda clar que
realment puc mantenir una conversa i que segurament estic vigilat. El malparit
em torna a mostrar les seves dents blanques i perfectament col·locades.
M’assalta la divertida idea de fotre-li el canó del meu revòlver Webley Mk6 tocant-li aquestes putes
dents perfectes. Em fot no tenir el revòlver a sobre, al menys per demostrar-li
que no sóc un qualsevol i que penso lluitar fins el final.
-Va, anem al gra
que no tinc tot el dia.
-Així m’agrada. A
part de sentit de l’humor, un home com cal, amb els ous ben posats. Ja era hora
d’una mica d’acció. Com pots veure aquesta habitació en la que et trobes no és
una habitació qualsevol. Has estat suspicaç i has descobert que hi havia gat
amagat. Les meves felicitacions, la gent sol trigar més de mig dia, després que
es desperta, a descobrir que alguna cosa no quadra. Tu ho has fet en tan sols
sis hores. De puta mare, tens iniciativa...
-Escolta nano,
deixa d’ensabonar-me i explica’m que cony passa. I perquè tinc el cap apunt
d’explotar.
-Relaxa’t. Ara
t’ho anava a explicar.
Ja no somriu, de
fet comença ha estar una mica emprenyat. He aconseguit tocar-li els nassos.
Fer-me el dur ha funcionat. Comença a veure que amb mi no serà tan fàcil jugar.
Li he creat una inseguretat. Torna a somriure, però ara, només per dissimular.
-Perdó, no sabia
que anaves a il·luminar-me amb el teu immens saber. Prossegueix, si us plau.
Em mostro
condescendent. Segueixo marcant el terreny.
-Veuràs, ets un
dels escollits per a un concurs de supervivència. En total sou set persones. La
darrera no ha despertat encara, hem d’esperar a que ho faci i descobreixi tot
el què t’estic dient a tu ara mateix. Bé, comencem: en què consisteix aquest
concurs, et preguntaràs. La resposta és molt senzilla. Arribarà un moment en
que les portes s’obriran. Però abans de sortir d’on sou, cauran dos totxos més,
fent aparèixer un forat que amaga una pistola carregada amb una única bala.
Arribat aquest moment haureu de decidir si prosseguir el camí i arriscar-vos a
seguir amb vida pel moment, armats únicament amb una sola bala, o emprar
aquesta bala pel suïcidi. Ara entendràs la sang esquitxada per les parets. De
fet, la majoria de gent tria el suïcidi. Per què? Perquè el problema de sortir
de l’habitació és vagar per un laberint, sense saber en quin moment pots ser
atacat per aquells que, com tu, han decidit seguir amb vida. L’agonia que se
succeeix abans d’una mort pròxima és pitjor que la idea de treure’s la vida
d’entrada.
-I el mal de cap
que hi pinta en tot això?
-Tranquil, no
siguis tan impacient. El mal de cap és degut als efectes secundaris d’una
toxina molt potent que us vaig obligar a ingerir quan us vaig raptar. Em
permet, per un cantó controlar que no penseu en excés, ni pugueu arribar a
recordar tot el transcurs des del segrest fins que us heu despertat, i per
altra banda, em dóna més diversió.
El molt cabró
torna a somriure com al principi. Fill de puta. Un calfred per l’espinada em
diu que aquesta darrera afirmació no és bona, gens ni mica.
-Què vol dir això
de que “et dóna més diversió”?
-Com t’he dit,
has ingerit una toxina molt potent, correcte?
-Correcte. Per
tant, què pot fer aquesta toxina?
-Aquí volia que
arribessis. Ets un paio llest.
-Em vols dir que
cony passa?!
Començo a perdre
els nervis.
-Ara, ara. Per fi
una mica d’angoixa. Collons, ha costat, ets molt apàtic. Tenia ganes de veure
com el terror s’aferra poc a poc als teus ossos. La toxina és mortal. Però com
també t’he comentat, això és un joc de supervivència, i per tant, la gràcia és
que algú pugui sobreviure, ni que sigui un dels set. Tot i que fins ara t’aviso
que no m’he trobat amb aquest un.
Sembla que si se
li pogués estirar més el somriure li explotaria la cara. Com m’encantaria
tenir-lo al davant. Sense el revòlver, no em caldria. Amb els punys nus. Li esborraria
aquest estúpid somriure de la cara d’una puta vegada.
-Molt bé, tu
guanyes! Estic dels putos nervis! Què he de fer per sobreviure? Dedueixo que hi
haurà algun lloc on trobar una cura.
-Exacte! Veig que
quan et vaig seleccionar pel joc no m’equivocava amb tu! L’única manera
d’adquirir aquesta cura és arribar al centre del laberint que teniu al sortir
de les habitacions.
-Tant senzill?
Aquí hi ha més coses que no quadren.
-No és tant
senzill, hauràs d’arribar-hi amb vida, pensa que hi ha més gent que com tu haurà escollit salvar la pell. Per tant, la
pega d’això és que com només hi ha una cura, només pot haver-hi un supervivent.
-M’intentes dir
que he de matar a la resta?
-Tu o entre ells.
Decideix el que més t’agradi.
-Però...
I abans de que
acabi la frase, la televisió s’apaga. Tot i així, aquell somriure fastigós
queda enganxat a la pantalla de per vida.
Molt bé, disposo
d’un marge abans de que l’última persona desperti i trobi la televisió. Creient
que fos veritat el què m’ha dit. He de trobar aquesta pistola i escapar
d’alguna manera. Potser moro pel camí, però aquest cabró vindrà amb mi.
No se quanta
estona porto palpant cada petit racó d’aquesta merda d’habitació sense
trobar-ne els resultats que esperava. Tenir coneixement de les hores em queda
lluny, com un trist record dolorós que fa mal cada cop que el recordes. Aquell
que no decideix marxar mai. Tinc els ànims per terra. El meu organisme no
content amb el molest bram cranial decideix recuperar la cantarella estomacal.
Imagino que és una mescla explosiva entre l’amargor de la situació, el coi de
toxina que m’està consumint per dins i aquest fred que m’està calant fins
l’espinada. No trobo l’amagatall de la pistola, però tinc altres armes que em
poden alliberar. Agafo els totxos i començo a picar contra les frontisses de la
porta que em reté pres dins d’aquestes quatre parets. Pretenc forçar
l’escapada. Si més no i partint de que dec estar vigilat, obligar aquest
desgraciat acudir a la cita.
Poso el meu pla
en marxa. Em dóna temps a trencar la primera frontissa, però abans de començar
amb la següent, la porta s’obre. Grinyola com ho deuen fer els corbs. Quan
acaba d’obrir-se, efectivament cauen dos totxos a terra i apareix l’amagatall
de la pistola, una Colt. Sempre he
sigut fanàtic de les armes clàssiques. Comprovo que estigui carregada.
Efectivament, hi ha una bala al carregador. La fico en el meu cinturó, contra
la cama esquerra. Amb les mans lliures agafo els dos totxos que han fet
aparèixer aquesta meravella militar del segle XX. Ja que només disposo d’una
bala, me la guardaré per el que més se la mereixi. Surto de l’habitació. Passes
corrents, gent cridant de dolor. Estipulo que deuen haver acabat de matar algú
o al menys malferir de gravetat. Imagino que dels set, uns quatre em decidit no
suïcidar-nos. Segurament peco d’optimista, la raça humana sol ser més estúpida.
Començo a caminar. Cautela.
Porto molta
estona, i no topo amb ningú. De fet, molt enrere han quedat els crits i els
trets. De sobte, els llums del sostre s’apaguen. Busco una paret i incorporo la
meva esquena sobre aquesta, deixo un totxo suaument a terra i armo la mà dreta
amb la pistola. Tornen a encendres els llums. Ja no se a que juguen. Sento com
s’acosten unes passes que venen corrents. Em preparo, i apareix un home sagnant.
Ferit de bala al costat. Cau mort als meus peus mentre balbucejava alguna cosa
incomprensible per a les meves oïdes. No se si queda algú més viu o sóc l’últim
supervivent. Avanço poc a poc. I sense adonar-me’n arribo al centre del
laberint. Quasi ploro de l’alegria, però aquesta felicitat em dura poca estona.
No hi ha l’antídot. Crido d’amargor, ja no se si algú em sentirà i descobriré
la meva posició. No content amb les darreres sorpreses, apareix l’emmascarat.
Cos femení, una sorpresa final. Es desemmascara. Veig a la meva dona. No m’ho
puc creure. Alço la pistola i apunto al seu cap.
-Amor, sóc jo.
Tot era un joc com a regal d’aniversari. I has guanyat. Sempre m’havies dit que
t’hauria agradat sentir-te com un espia. Per això he creat tot aquest teatre.
-No m’ho empasso.
I els crits, i el dolor, i la toxina? Tot ha estat massa real.
-Els crits eren
actors. I la toxina una droga innòcua que ajudava a que tot fos més real. Ja no
hauries de tenir res perillós a l’organisme.
-No pot ser. I aquesta pistola armada amb una bala, no pot
ser falsa també.
-Disparem si
vols, no patiré pas cap ferida.
-No, no m’ho puc
creure. Hi ha masses dubtes i conflictes sense resoldre.
Obro la boca,
introdueixo la Colt apunt de prémer
el gatell.
-No passarà res,
són bales de salva.
Per a la seva
sorpresa, no eren bales de salva. Quan havia comprovat si la pistola estava
carregada, vaig recordar que jo tenia sis bales més dins la petita butxaca per
a les monedes del pantaló. Feies dies havia estat netejant la meva Webley i havia desat les bales allà
mentre ho feia. Les havia introduït al carregador substituint la existent, no
em fiava d’aquella bala. Ara ja no m’importava si allò era ficció o era real.
Havia arribat al meu límit.
Mai sabré si la
seva cara va ser d’espant o pur terror quan va veure com els meus fluids
cerebrals sortien disparats fora del meu cap.
