Temet nosce, nosce te ipsum

miércoles, 17 de septiembre de 2014

Courbet i el sentit oníric del nu (Capítol Primer)

Com bé marcava el despertador, amb una numeració digital il·luminada per tons verdosos, eren les dotze del migdia d’un diumenge que iniciava un càlid estiu. La llum entrava a través dels petits forats que queden exposats al sol quan una persiana no tanca del tot. Aquesta llum s’estavellava i es projectava contra la paret del davant de les finestres. El que a les fosques es podia percebre atonal, el raig de llum ho convertia en minúscules motes de pols surant a l’aire i dansant com si tinguessin vida pròpia. Sota aquesta paret, i sobre un llit esponjós hi dormia una parella. Entrellaçades amb els llençols enganxats als seus cossos. Estaven cobertes, però els llençols semblaven una segona pell. Es dibuixaven els seus despulls.

Una de les dues per fi es despertà. Ho feu primer la jove Diana, de cabells rebels i tenyits de blau marí. A joc amb les seves ungles pintades, tant les mans com dels peus. S’incorporà, asseguda a la cantonada del llit, deixant caure els seus peus damunt l’enrajolat de blanc immaculat, perfectament cuidat i polit com si fos el primer dia. Els seus pits exempts de ser presos pels sostenidors d’encaix de la nit anterior, romanien ferms i distants a les lleis de la gravetat. Tota ella, tota criatura, exhibia el seu cos encara poc madur. Desafiant l’envelliment.
Alçà el cap i es passà les puntes dels dits pels ulls tancats. Es tragué les poques lleganyes que se li havien fet dormint. Tot i així, ara ja més preparada per aquell dia d’estiu, s’aixecà del llit i es dirigí cap al lavabo que hi havia annex al dormitori. Per no ser menys, les natges també lluïen un aspecte del tot deliciós. La seva parella, la Clara, encara estava un xic endormiscada, però va poder percebre a temps com la Diana obria el llum del lavabo i la seva dolça silueta s’esbossava i entrava allà dins tot tancant la porta darrera seu.

La Clara era una alumne d’últim curs de Belles Arts i gràcies aquesta percepció de la bellesa pura que durant tants anys havia anat desenvolupant, sabia perfectament que el món era ple de construccions falses, d’estereotips i d’idearis erronis sobre tot allò que avui dia es creia i es deixava de creure bell. Per ella, la bellesa real era aquella que naixia al Renaixement i culminava a l’època Realista. Per aquesta raó, creia fermament que la seva companya era fruit d’una creació clàssica esculpida per les mans dels Déus. Per això mateix, no podria estar més enamorada de la que era el seu amor.