Courbet i el sentit oníric del nu (Capítol Quart)

Mentre la Diana era al assaig, la Clara va anar-se a dutxar i al sortir de la banyera, fresca com una rosa, decidí reprendre una de les peces que tenia a mig fer. Ara estava endinsada en un repte, pintava una versió moderna de L’origen del món de Courbet. Evidentment, que per ella, l’artista realista per antonomàsia era insuperable, però pintar a la seva parella des d’aquell angle era tot un desafiament digne de ser emprès. Volia demostrar-li al món l’encant i l’embruix extrem de cada peça, de cada part, de cada centímetre del cos de Diana. Havia començat a fugir de dibuixar i pintar-la, sols de cos sencer. Volia començar a immortalitzar cada recta, cada línia i cada corba. Cada composició còncava i cada convexa. El to, aquella pell nívia. El to rosat dels seus mugrons. El vermell de les seves galtes. La forma dels seus llavis. Els seus ulls que canviaven de color segons la llum que els hi arribés. Des d’aquells marrons a plena foscor, tot passant pel to melós al tocar-hi la llum indirecta, i dels verds amazònics al sortir al carrer. Els seus peus i les seves mans petites i fràgils. Fins i tot la cicatriu del turmell dret. Símbol i record del principi que començaren a sortir juntes. Quan per un descuit, la Diana es trencà els ossos fent una luxació amb el peu. Estava enamorada de cada tram del seu cos, perquè cada fragment d’ella conformava tot aquell tot tan bell.

Courbet i el sentit oníric del nu (Capítol Tercer)

La Diana es guanyava la vida com a fiscal, però en el seu temps lliure cantava en una banda de posthardcore. Per la Clara era com una heroïna de còmic, la seva particular Wonder Woman, durant el dia combatia el crim als judicis i per les nits de concert seguia la seva lluita amb força i energia vers el malestar de la societat actual.

Les lletres de les cançons parlaven d’una societat adormida, d’una societat que estava trepitjada, on els peixos grans sempre es menjaven als petits. Una societat que sagnava contínuament, destrossada. Una societat que disgregava i que s’aprofitava fins que no quedaven més que ossos i sorra. Una societat on les persones no lluitaven en contra dels abusos de la corrupció i de la violència, més aviat semblava que ho aplaudissin. On l’únic que s’acabava fent és queixar-se des de la posició acomodada i privada que els hi conferia la seva casa, davant del televisor tot mirant el telenotícies. Com si el sentit de la vida fos assumir que se’ls hi ha d’escopir a la cara contínuament.

Fent un repàs per aquest ideari que desprenen les lletres de les cançons dels grup de la Diana, la Clara recordava com la va conèixer, i com s’enamorà profundament d’ella només veure-la. No va ser fins que el seu bon amic Joan li recomanà que s’escoltés el seu grup de música. No va ser fins que l’incità anar-los a veure en un petit local underground de la ciutat, on servien cerveses d’importació i les parets no mostraven el seu color des de feia molts anys. Ja no pel descuit de netejar-les, ni el desgast de tota la gent que pogués passar per allà, sinó perquè estaven completament recobertes dels cartells que havien anunciat tots els concerts, grups i músics que per allà havien fet música i grans dosis de bon soroll. Encara recorda aquelles paraules del seu amic: “Clara vine amb mi. A tu et va a fondo el rotllo underground. Has de venir amb mi i escoltar els Breakdown Solaris, el grup és una passada, però el que més mola és la cantant, que té una veu que flipes”. La insistència del seu amic i la curiositat la van arrossegar al concert. I en ser-hi allà, el Joan i la Clara buscaren un lloc a primera fila, a escassos centímetres de la tarima on tocaven els músics. La Diana va sortir a escena i la Clara va deixar de respirar. Flipar es quedava curt. En un instant se li encongí l’estómac i el cor començà a bategar-li amb tanta força que per un moment va témer perdre el control. S’havia enamorat irremissiblement i per sempre. Mai abans ho havia sentit amb tanta força, mai abans havia tingut aquella certesa.

La Diana en veure com la Clara l’observava sense pestanyejar ni un segon se li acostà per cantar-li sols per ella la tornada del tema més impactant de la banda: They Fuck Us (But We Like It). Va ser un concert espectacular, ple de guitarres afilades, ritmes trepidants i una veu captivadora, enèrgica i en alguns passatges d’screaming, plena de ràbia. En acabar el concert, el bateria llençà les baquetes al públic, el guitarrista i la baixista les seves pues, i la Diana, es tragué els sostenidors vermells que havia dut com a talismà a totes les seves actuacions, des de que van tenir el primer bolo fins llavors, ja que se’ls donà a la Clara.  A cap de les dues mai se’ls i oblidà aquell moment sensual i provocador, i alhora tan carregat de sinceritat, passió i amor.

Courbet i el sentit oníric del nu (Capítol Segon)

Per fi la Diana sortí del lavabo, i anà a despertar la bonica artista que es feia la mandrosa embolicant-se més, si cabia, dins els llençols. La besà als llavis. Fou un bes llarg, guarnit d’una dolçor pròpia de la mel més dolça. La Clara somrigué i li retornà el petó. Tot i així no va perdre el costum de renegar i dir-li el seu típic “amor, al matí no em facis petons que tinc mal alè”. Dafne, per empipar-la més hi tornà i aquest cop encara ho va fer amb més intensitat. La Clara va treure els braços d’entre els llençols i s’abraçà ben fort a la dona que més estimava en aquest planeta. A la persona amb la que no caminava pel mateix camí, no era la seva companya de viatge, perquè havia entès que Diana era el seu veritable camí. L’abraçà amb tanta força que aquesta darrera va perdre  l’equilibri i caigué a plom damunt d’ella.

Quan la Clara també s’hagué rentat la cara i estava preparada per anar a esmorzar, baixaren les escales. El petit apartament tenia dues plantes, i aquestes estaven separades per uns esglaons sense barana. Peces de fusta flotants. Únicament es subjectaven pel cantó que donava a la paret de pedra. Era un apartament molt petit, però molt acollidor a la seva manera. Propi d’una parella jove del segle XXI. La decoració semblava extreta d’un catàleg d’Ikea. I les parets blanques, a joc amb el terra, tenien alguns pòsters de pel·lícules tant carismàtiques com Breakfast at Tiffany’s, Pulp Fiction o Imagine Me & You. Estava clar que els hi agradava el bon cinema. Que sabien emocionar-se i plorar amb un clàssic entre clàssics, que sabien gaudir d’un bon film del rei de la Sèrie B moderna, i que admiraven les noves propostes per la gran pantalla que defenien la seva manera d’estimar, tan vàlida com qualsevol altra. Per altra banda, a part de pòsters hi havia teles, del cos nu de Diana per tot arreu. Des de pintures acabades i penjades, com teles a mig fer reclinades sobre tots els racons de l’habitacle. Estava clar que la Clara era una gran artista i la Diana no tan sols una preciosa model, sinó una musa de muses.

Havent esmorzat, la Diana li digué a la Clara que havia de marxar unes tres hores, perquè tenia assaig amb el seu grup de música. Estaven acabant de composar alguns temes pel nou àlbum que volien treure en acabar d’any.