Era de nit al solitari i bell carrer,
durant el dia la pluja queia gris,
durant el dia la pluja queia gris,
havia anat deixant humit el terra llis,
era com un fris pintat per un pedrer.
Vaig arribar a la plaça central
on a la jove amazona, jo esperaria,
on amb mi es reuniria,
mentre al cel cantava un pardal.
Aquell vespre estava esplendorosa,
les llums nocturnes ballaven dins
sons ulls de carbó exòtics i fins,
i al empedrat reflectida tota ella ermosa.
Se’m va acostar tímida i la vaig abraçar
volent fondrem amb ella tota la nit
en un ball sense fi damunt el terra humit,
reprimint amb força el voler-la besar.
El que mai hauria imaginat
era que em duria un present
que encara em va fer més feliç i content.
I ella no havia previst ni pensat
que jo li respondria a aquell moment
amb un dolç bes llarg i ben valent.