Courbet i el sentit oníric del nu (Capítol Tercer)

La Diana es guanyava la vida com a fiscal, però en el seu temps lliure cantava en una banda de posthardcore. Per la Clara era com una heroïna de còmic, la seva particular Wonder Woman, durant el dia combatia el crim als judicis i per les nits de concert seguia la seva lluita amb força i energia vers el malestar de la societat actual.

Les lletres de les cançons parlaven d’una societat adormida, d’una societat que estava trepitjada, on els peixos grans sempre es menjaven als petits. Una societat que sagnava contínuament, destrossada. Una societat que disgregava i que s’aprofitava fins que no quedaven més que ossos i sorra. Una societat on les persones no lluitaven en contra dels abusos de la corrupció i de la violència, més aviat semblava que ho aplaudissin. On l’únic que s’acabava fent és queixar-se des de la posició acomodada i privada que els hi conferia la seva casa, davant del televisor tot mirant el telenotícies. Com si el sentit de la vida fos assumir que se’ls hi ha d’escopir a la cara contínuament.

Fent un repàs per aquest ideari que desprenen les lletres de les cançons dels grup de la Diana, la Clara recordava com la va conèixer, i com s’enamorà profundament d’ella només veure-la. No va ser fins que el seu bon amic Joan li recomanà que s’escoltés el seu grup de música. No va ser fins que l’incità anar-los a veure en un petit local underground de la ciutat, on servien cerveses d’importació i les parets no mostraven el seu color des de feia molts anys. Ja no pel descuit de netejar-les, ni el desgast de tota la gent que pogués passar per allà, sinó perquè estaven completament recobertes dels cartells que havien anunciat tots els concerts, grups i músics que per allà havien fet música i grans dosis de bon soroll. Encara recorda aquelles paraules del seu amic: “Clara vine amb mi. A tu et va a fondo el rotllo underground. Has de venir amb mi i escoltar els Breakdown Solaris, el grup és una passada, però el que més mola és la cantant, que té una veu que flipes”. La insistència del seu amic i la curiositat la van arrossegar al concert. I en ser-hi allà, el Joan i la Clara buscaren un lloc a primera fila, a escassos centímetres de la tarima on tocaven els músics. La Diana va sortir a escena i la Clara va deixar de respirar. Flipar es quedava curt. En un instant se li encongí l’estómac i el cor començà a bategar-li amb tanta força que per un moment va témer perdre el control. S’havia enamorat irremissiblement i per sempre. Mai abans ho havia sentit amb tanta força, mai abans havia tingut aquella certesa.

La Diana en veure com la Clara l’observava sense pestanyejar ni un segon se li acostà per cantar-li sols per ella la tornada del tema més impactant de la banda: They Fuck Us (But We Like It). Va ser un concert espectacular, ple de guitarres afilades, ritmes trepidants i una veu captivadora, enèrgica i en alguns passatges d’screaming, plena de ràbia. En acabar el concert, el bateria llençà les baquetes al públic, el guitarrista i la baixista les seves pues, i la Diana, es tragué els sostenidors vermells que havia dut com a talismà a totes les seves actuacions, des de que van tenir el primer bolo fins llavors, ja que se’ls donà a la Clara.  A cap de les dues mai se’ls i oblidà aquell moment sensual i provocador, i alhora tan carregat de sinceritat, passió i amor.