Mentre la Diana
era al assaig, la Clara va anar-se a dutxar i al sortir de la banyera, fresca
com una rosa, decidí reprendre una de les peces que tenia a mig fer. Ara estava
endinsada en un repte, pintava una versió moderna de L’origen del món de Courbet.
Evidentment, que per ella, l’artista realista per antonomàsia era insuperable,
però pintar a la seva parella des d’aquell angle era tot un desafiament digne
de ser emprès. Volia demostrar-li al món l’encant i l’embruix extrem de cada
peça, de cada part, de cada centímetre del cos de Diana. Havia començat a fugir
de dibuixar i pintar-la, sols de cos sencer. Volia començar a immortalitzar
cada recta, cada línia i cada corba. Cada composició còncava i cada convexa. El
to, aquella pell nívia. El to rosat dels seus mugrons. El vermell de les seves
galtes. La forma dels seus llavis. Els seus ulls que canviaven de color segons
la llum que els hi arribés. Des d’aquells marrons a plena foscor, tot passant
pel to melós al tocar-hi la llum indirecta, i dels verds amazònics al sortir al
carrer. Els seus peus i les seves mans petites i fràgils. Fins i tot la
cicatriu del turmell dret. Símbol i record del principi que començaren a sortir
juntes. Quan per un descuit, la Diana es trencà els ossos fent una luxació amb
el peu. Estava enamorada de cada tram del seu cos, perquè cada fragment d’ella
conformava tot aquell tot tan bell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario