Renéixer

Les vuit del vespre. Estava assegut com de costum sobre la meva butaca de pell tenyida d’un negre d’ales de corb. D’un negre de mort de mitjanit. Els peus entrecreuats i estesos damunt la taula de roure. La màquina d’escriure a un cantó amb una pàgina a mig fer, i a l’altra banda documents força desendreçats i mesclats. Ja no recordava a quin client pertanyien cada un. Sort que tots aquells casos s’havien resolt, o com a mínim els més estranys i terrorífics havien prescrit.

Amb prou feines hi havia llum dins el meu despatx. Era fosc i la claror que desprenien uns fanals vells i rovellats del carrer contigu, que quedava just darrera meu, entrava per la finestra tot colant-se pels espais que deixava la persiana de llargues i fines tires de metall. Dibuixant línies de blanc immaculat que es projectaven com les barres d’una cela damunt les parets al meu davant. Era com un joc de llums i formes. Al centre es retallaven per la porta que donava pas a l’estància. Sobre el vidre de claror emboirada, unes lletres resaven el meu nom i la meva ocupació. Des de dins es veien capgirades, fent de la lectura una frase inconnexa i indesxifrable: Jack Rodríguez, detectiu privat.

Ja feia quatre anys del cas d’Hernández contra Texas on es declarà que els mèxico-americans i altres grups racials dels Estats Units d’Amèrica tenien dret a la protecció. Contemplat dins l’esmena número catorze de la Constitució del país. Gràcies això, el meu cognom ja no sonava tan rar. La demanda dels meus serveis havia augmentat exponencialment des de llavors. La gent confiava més en mi i en el què el meu llinatge representava.

Ara mateix vivia molt millor que molts dels meus amics i col·legues del cos policial de la ciutat. La meva pertinença ètnica i racial ja no era tan mal vista i precisament pertànyer aquesta ajudava a que molts dels meus clients demanessin els meus serveis i no els dels gringos de bona família que jugaven a detectius per sortir de la seva rutina de casa benestant. Creien que donada la meva condició social m’era més fàcil moure’m pels baixos fons de la ciutat.

Uns cops damunt la porta em van fer sortir del meu somieig. Estava absort com si d’un sortilegi es tractés. Retornant al món real vaig pregar-li a aquella grata sorpresa per a la meva persona que entrés dins la meva humil empresa.

La porta es va obrir i una claror que mancava dins el meu despatx va aparèixer i inundà l’espai. Una figura de dolces corbes formava un perfecte clarobscur al llindar de la porta. Poc a poc s'anà obrint pas entre la llum. Vaig encendre la làmpada de peu que restava al costat de la taula. Així veuria millor aquella bella Galatea que entrava pas a pas.

Se’m mostrà com una femme fatal. Mai hauria pensat que aquella primera sensació entre atractiu sexual desenfrenat i perillositat acèrrima fos tant real i encertada. Sóc detectiu i normalment solc encertar força els perfils de les persones a primera vista. L’experiència adquirida al llarg de cada cas resolt havien fet créixer en mi unes habilitats i unes dots  molt desenvolupades i fiables alhora d’examinar primeres impressions. Aquell cop ja havia vist tot el què necessitava saber d’ella. No obstant, en aquell moment no podia comprendre com d’aprop ja n'estava del què ella era realment, tot i que a mi em semblà molt llunyà.

Es va acostar. A mesura que s’apropava a la llum podia veure com la pell es mostrava clara, nívia. Fins i tot algunes venes destacaven amb força entre la dermis. I aquesta fredor del color semblava transmetre’s a l’ambient, com si tota ella fos neu i gel. Els ulls eren pous foscos i profunds. Obscurs com la gola del mateix Dimoni de dimonis. Per uns moments hem semblà que m’hi perdia en ells. El temps es dilatà al meu voltant. I amb aquest, la sensació de perdre’m per sempre dins la seva mirada. Quan vaig tornar en sí, ofegat per aquella misteriosa dona, vaig seguir recorrent i estudiant la seva imatge. Tanta blancor no només contrastava profundament amb la negror de la seva mirada, sinó que també amb l'antítesi dels seus llavis moradencs i blavosos. Com si la sang no li arribés als capil·lars. Com si La Mort fos la seva companya de viatge.

Les instruccions que em va donar varen ser molt estrictes. Havia d’esperar-me davant d’un cinema d’automòbils que es trobava a les afores. A les onze de la nit. No entrar amb contacte amb la policia, cosa que va explicitar massa bé pel que vaig veure. Sospitosament, coneixia tots i cada un dels meus lligams amb alguns dels oficials. No podia fer-li preguntes. I, sobretot, havia d’estar alerta, perquè podria aparèixer una persona, que segons ella era molt perillosa.

Em pagà tres dels meus sous per endavant i em va prometre que en acabada la feina me’n pagaria deu més. Era una proposta massa llaminera com per dur-li la contrària i no acceptar la feina. Tot i que alguna cosa feia pudor de socarrim no vaig gosar rebutjar aquell encàrrec.

Vaig estudiar detingudament totes les imatges i la documentació que hem dugué per fer una preparació prèvia a l’inici de la investigació.

Les imatges que em proporcionà estaven borroses. Cap ni una hem servia de gaire per conèixer i memoritzar el perfil d’aquell subjecte perillós. Era com si al fotògraf no li hagués donat temps a enxampar al que volia fotografia. Com si cap moment aquest darrer estigués quiet o fos d’algun tipus de naturalesa que no es deixava fotografiar. Tot això em va fer pensar en els documents tirats per damunt la meva taula. Vaig regirar-los per trobar el què en aquells moments retornava a la meva ment. Un dels casos que havia prescrit parlava d’una mena d’esser sobrenatural al qual era impossible de fotografiar. A vegades ni veure. El gran mite d’aquesta història, aparentment fantàstica, explicava que era capaç de convertir ciutats senceres en ciutats fantasmals. De la nit al dia.

Tenia terminalment prohibit contactar amb la policia, així que no podia demanar-li’s que verifiquessin el nom d’un tal Adolf von Liebermann. Un nom de procedència alemanya. La primera cosa que em va passar pel cap va ser que era o bé un jueu que havia escapat del règim nazi o bé un alemany perseguit per aquest mateix règim. Hauria sigut més normal que s’hagués introduït en el món del cinema. Per manar com ho feien tots els jueus actualment o per dirigir westerns com el nostre estimat Fritz Lang, el qual marxà d’Alemanya tot oblidant les seves innovacions tècniques a Metròpolis i convertint-se en un director més d’escombraries per la gran pantalla. La moda que Hollywood estava promovent en aquell moment.

Eren tres quarts i cinc d’onze de la nit. Estava aparcant el meu fabulós Cadillac DeVille Cope del 49' grana obscur darrere els matolls que quedaven a la dreta del cinema d’automòbils. Abans de sortir del cotxe vaig obrir la guantera, volia comprovar que a part del revòlver Colt Detective Special que sempre duc a sobre com una prolongació de la meva persona, també hi tenia la pistola Star model B. I el què era més important, munició. Al sortir em vaig dirigir cap al maleter per si les coses es posaven magres i em veia obligat a tibar dels recursos pesants. Vaig deixar-me preparades tant l’escopeta Rossi Overland retallada, com les meves bessones preferides, les Winchester del 12'.

A les onze en punt, ni un segon més ni un segon menys, un Pontiac Cheftain Catalina Deluxe del 52' totalment negre apareixia del no res dins l’aparcament del cinema. Era ella. Es va obrir la porta i una llarga melena pèl-roja va enlluernar-me la visió. Tota la falta de sang que abans mostrava a la pell semblava acumulada a cada filament de la seva cabellera. La dolça pèl-roja d’ulls foscos com la nit es girà a mirar-me. M’observà i em tornà a observar. De fit a fit. Com si m’estudiés. Després mirà al seu voltant. Comprovava que estiguéssim sols. Ara ho entenia. Era una trampa. Tot havia estat un parany. I el meu cap abnegat al què els ulls si li mostraren es cregué totes aquelles peces d’un fals trencaclosques. Des de bon principi estava venut. Aquella mala sensació del primer cop que la vaig veure ja m’avisava de que no hauria d’haver acceptat el tracte. Com un idiota hi vaig caure de quatre potes.

Els ulls se li enfosquiren encara més, com si no fos possible. De sobte una lluentor brillà amb fervor dins les seves ninetes. Un lleuger somriure a la seva boca em mostrà uns ullals canins molt afilats i punteguts. Vaig pestanyejar i en aquella mil·lèsima de segon ja la tenia a sobre. Va ser fulgurant. Immediatament vaig captar el significat ocult d’aquells documents traspaperats. Perquè els fotògrafs no aconseguien copsar imatges nítides. Perquè era un ésser tant terrorífic i alhora tant fabulós i desitjable. Ho vaig entendre tot.

Les dents s’enfonsaren dins la meva carn. La sang començà a brollar. Els braços. Les mans. Res em responia ja. Volia intentar agafar el meu revòlver. Aquell que de tants merders havia aconseguit salvar-me la pell. Tot va ser envà. Notava com aquella malparida m’estava buidant sense miraments. Vaig caure a terra. La vista se m’emboirà. Aviat deixaria d’existir. Aviat, molt aviat.

De sobte, una fredor als meus llavis. Una fredor humida. Olor a ferros rovellats. La meva assassina m’estava oferint la seva pròpia sang. No entenia res del que passava aleshores. Hores després ho vaig comprendre en la seva totalitat. La cremor de gola em verificà el meu pitjor temor. Tant de bo hagués deixat d’existir quan em va drenar. Ara ja era massa tard per pensar com un humà. Com un simple mortal...