Una nit a la ciutat Insomnia

Damunt seu, l’ombra del que semblaren unes formidables ales d’àguila. Aparegueren, enfosquiren la seva visió i la percepció d’allò que tenia davant els ulls desaparegué. Es trobava emmordassat i lligat de mans i peus a una cadira de fusta amb seient d’arpillera. Un pensament de llum entrava per una petita finestra a mode d’enclusa que es trobava a la part superior d’aquella habitació tancada on era retingut. Parets fungoses, on la sang surava a l’ambient. La seva sang. Un ambient pútrid i angoixant. Deduïa que l’habitacle formava part d’una casa major, ja que la finestreta quedava a l’alçada del terra, com si aquell lloc fos el subterrani d’un lloc més gran. Va intentar reconstruir tot el que li havia passat. Havia de pensar en cada pas, en cada acte d’aquella nit plena de bogeria. Havia de ser ràpid, abans de que alguna cosa o algú empitjorés més la seva situació. Havia d’escapar com pogués. Va començar a recordar...

La nit abans, la ciutat havia estès el seu vel més fosc i de dol. Era mitjanit i plovia com si no hi hagués d’haver demà. Les prostitutes, joves, belles i perilloses es resguardaven del plugim sota teules que anunciaven el seu propi suïcidi en algun dia d’hivern, amb el fred i el fort vent. Totes aquestes sobresortien dels teulats d’aquelles cases velles de barri pobre i amagat de la societat.

Al final del carreró, aparegué un home. Les llums dels fars del que semblava un Pontiac SS Camaro del 69’ de roig rubí, un cotxe que transitava per la via transversal, evitava que se li pogués veure el rostre. La gavardina de pell es dibuixava a l’aire tintat d’aigua nocturna. Al terra, s’escoltava el seu caminar, osc i una mica confós, provenia del que semblava fang. Tan sols ho semblava, doncs a les soles de les seves Converse All Star negres, més aviat es trobaven restes com d’ossos matxucats fins a ser solament pols. No estava dret, més aviat es tambalejava d’un cantó a l’altre. De lluny no ho semblava, però a mesura que s’acostava es podia veure que sagnava d’un costat, una ferida provocada per algun instrument punxant, afilat i molt llarg. Amb les mans intentava taponar la destrossa que tenia a la part davantera, però tot era envà, el líquid fosc com el vi negre també li vessava per l’esquena. La ferida el travessava des del costellam dret fins prop del ronyó de la mateixa banda, però per darrera.

Una prostituta estesa a terra, entre agulles, cintes de goma i drogada a més no poder per la dolça i embriagadora heroïna, se li acostà en busca de més diners per a la següent dosi. No importava quin fos el preu a canvi. Ell la apartà i la empentà contra la paret de tal manera que tornà a caure allà on abans ja restava. Les altres prostitutes s’enfurismaren per aquell acte cap a la seva companya. No obstant, abans de que arribaren al home tenyit de negror i vestit amb gavardina, per donar-li el seu merescut, aquest defallí i caigué a plom estès com un mort aniquilat sobre l’empedrat moll d’aquella tenebrosa nit. La pluja no es rendia, queia pesadament contra l’esquena del mortal. Un basal escarlata procedent del seu pit començà a fondre’s amb l’aiguat del sòl.

L’ambient seguia banyat, la pluja encara era més intensa. Tres figures. Dues dones que portaven les restes d’un home moribund es dirigien cap a un night-club de mala mort que es trobava al tombar la cantonada. Sobre la porta un cartell pregonava el nom del local amb llums de neó rosa: Pussy Cats. Unes siluetes despullades ballant ambdós costats de les paraules feien reclams al públic masculí necessitat de la companyia femenina. La pèl-roja que subjectava el braç dret de l’agonitzant individu trucà a la porta, sobre aquesta una reixa s’obrí per art de màgia. En aquesta es deixaren entreveure uns preciosos ulls verds i profunds com el mar platejat. Observà des de l’interior i com el cap del baró queia amb força per la gravetat entre ambdós fines espatlles de les compassives prostitutes. Els hi deixà pas i entraren.

A l’interior es podia escoltar amb força i mandat una cançó enganxosa de Marilyn Manson: I don’t like drugs (but drugs like me). Mentre, a les tarimes, un àngels de l’Infern lluïen els seus cossos al so de la música damunt les barres olioses d’acer que naixien al sostre. Davant, senyors bavejants, vells i morts per dins les contemplaven donant gratuïta i generosament els dòlar honradament guanyats a la feina.

La jove portera d’ulls verds captivadors, de melena daurada com el mateix Sol que emmarcava el seu rostre nivi, tot decorat per llavis voluptuosos de roig diabòlic, observava sense pestanyejar per l’escena que havia entrat per la porta. La taca de sang de la ferida s’havia estès per tot el pit, semblava que ja no hi havia res a fer, la mort s’aproximava per al jove. Entre les tres dones el portaren a la part posterior del bar, on es trobaven els camerinos de les stippers. Allà, les dues prostitutes el deixaren a càrrec d’aquella noia per poder sortir al carrer i seguir treballant-se als homes, o potser a les dones, que necessitaven favors sexuals.

La donzella portera li tragué la gavardina i la samarreta blanca sense mànigues que ja no era blanca per cap racó, el vermell ara era el seu nou amo. Estava per tota contrada. Després li netejà la ferida i la cosí. A continuació li posà vendes per tot el pit, l’estengué sobre el sofà d’un color poc definit a causa de la immundícia que el composava, on les taques de sang s’afegirien aquell joc de collage de brutícia. Ella es posà còmoda sobre la cadira que hi havia front el mostrador amb mirall per al maquillatge i s’adormí observant aquell home estrany que descansava i entre somnis lluitava per la seva vida. Tres hores més tard, la jove es despertà pels gemecs que ell proferia. Ja havia tornat en sí i es removia de dolor. Necessitava alguna cosa per calmar-lo. La pobre no sabia que fer i començà a cercar alguna mena de substància il·legal per tota l’habitació, al final trobà una pastilla d’èxtasi, però dubtava en administrar-se-la. L’estrany li pregà i suplicà que se la donés. Després de debatre’s amb sí mateixa, se la entregà juntament amb un got d’aigua. El noi se la prengué, s’assegué com bé podia sobre aquell putrefacte sofà i li donà les gràcies per les cures que havia rebut. Li demanà que li tornés les seves robes i li digué que deuria marxar d’allà, perquè la estava posant en greu perill. Ella és negà en rotund, no podia deixar que es mogués o els punts s’obririen, no entenia que li succeïa, però sentia una atracció fatal per aquell home que no coneixia de res i no podia permetre que marxés, no podia permetre deixar-lo escapar així com així. El jove no li va fer cas i s’aixecà. Pel camí li explicà que el perseguien uns policies corruptes a sou del governador del Districte. Que inclús aquest darrer havia contractat alguns Yakuza per acabar amb ell i amb qui s’interposés en el camí. Tot era, perquè el governador es divertia amb un passatemps d’allò més psicòtics, i el seu fill no n’era menys. Es divertien buscant i matant a jovenetes sense família aparent. Ho feien així perquè els diners podien encobrir tot el que fes falta, fins i tot a un trastorn psicopàtic com el que manifestaven. Saciaven la seva set amb noietes d’aquest tipus. Encara que morissin, ningú les trobaria a faltar, i els petits forats descoberts serien fàcils de tapar amb unes quantes trucades i tivant d’alguns fils. La gran i darrera equivocació del fill del governador fou que la seva última víctima sí que tenia família, el noi n’era el germà gran.

El dia de l’aniversari de la germana, el jove anà per sorpresa al pis que ella tenia al mig de la ciutat. La porta estava entreoberta. Dins l’assassí en qüestió acabant la seva feina. El germà no podia creure el que els seus ulls li revelaven. Corregué travessant el passadís. Endut per la còlera s’abalançà sobre el malalt que havia mort a la seva estimada germana petita. L’agafà i l’enclastà contra les parets amb força, després contra el terra. Els cops de puny no acabaven, ho destrossaven tot al seu pas, era com si un dimoni venjatiu l’hagués posseït. Finalment, on hi havia hagut pell, òrgans i ossos, només hi restà pols. Més tard, el governador descobrí tot el pastís i per això ara es trobava en aquell entortolligament. El jove havia de marxar per no posar-la més en perill, i encarar-se directament al governador per donar-li caça i acabar el que ja havia començat.

L’èxtasi havia començat a fer efecte, es sentia vigoritzant i amb l’adrenalina pels núvols. Li preguntà quina hora era, la noia perduda en pensaments confusos li indicà que eren les tres i mitja de la matinada. L’estupor l’agafà d’imprevist. Els Yakuza deurien d’estar al caure, li seguien les passes de molt a prop. Es vestí i li demanà si disposaven d’alguna arma. Ella li digué que en aquell lloc sempre es podia trobar tot allò que un no s’esperava. Li entregà un parell de pistoles Star model B ben negres, a joc amb tot ell, una escopeta Rossi Overland retallada per amagar-la sota la gavardina i una escopeta Winchester del 12' que podria dur creuada a l’esquena. Hi afegí una gran dosi de munició. El jove tornava a tenir aquella mirada de dimoni venjatiu. La sang li bullia per les venes. El cabal cavalcava com  un cavall desembocat. Sortí per la porta, però abans de creuar-la per complet es tornà. Es sentia molt agraït per tanta hospitalitat. La emoció el commovia tot ell. L’estómac es remogué, el dolor li pujava cap al diafragma. Finalment, s’acostà a ella i la besà profundament.

Al arribar a la sortida del local, el mafiosos japonesos entraren armats fins als queixals. La jove que anava just darrera de l’home que la havia besat i que això feia que encara es trobés mentalment atrapada dins els camerinos, fou empesa per aquest sota una taula. Els Yakuza iniciaren el tiroteig. La gent queia difunta, bala rere bala, el soroll era tronador. L’èxtasi funcionava millor del que el jove podria haver esperat. Des d’un principi havia matat a vint homes i havia aconseguit sortir a l’exterior de l’edifici. Totes les prostitutes estaven esteses, mortes sobre el terra. Pobres desgraciades va pensar, tot havia estat culpa seva. Havia d’haver mort quan en va tenir l’oportunitat. Quan la katana irrompí pel costat.

La preciositat d’ulls verds el seguí fins fora. Pel seu cantó el no entenia perquè volia que així fos. La batalla seguia i havia de cobrir-se ell mateix i a la que ara sentia com la seva estimada.

Aconseguiren arribar on ella els dugué, al seu pis de lloguer. Passaren el que quedà de nit junts. Abans de que el sol despuntés a l’alba, el jove es vestí i partí definitivament cap al que li reservava el destí. Li prometé que la tornaria a veure, sentia alguna cosa en el seu pit que li dictava que havia de tornar a estar juntament al seu costat.

Per fi arribà a la mansió del governador del Districte. Sortejant tot tipus de dificultats. A les files dels Yakuza n’havien desaparegut uns altres trenta més. Els policies a sou guardaven bé de la vivenda. Va poder evitar-ne alguns i s’endugué per davant d’altres. Tot semblava massa fàcil. Per contra, quan es disposa a encanyonar al governador amb la seva pistola, amb la darrera bala que li quedava a la recàmara, la bala que portava el nom del governador, la que devia creuar-li el cervell sobre el coixí amollit, un japonès que estava amagat entre les ombres l’atacà de nou amb la mateixa katana. Per l’esquena, coincidint amb el mateix lloc que la vegada anterior. Era el mateix individu que ja quasi li donà la mort. Aquest cop sí que el sentencià del tot.

El governador es despertà al sentir com un pes li queia sobre el pit. La vista del jove s’emboirà i no tornà a veure mai més.

Carrers enrere, el Sol començà ha emergir, i una preciosa jove de pèl resplendent notà que alguna cosa que era desconegut fins la nit anterior ja no podria tornar amb vida a la seva vida.

... Acabà per recordar-ho tot. Segurament no havia estat una molt bona idea. Ara sabia que era mort i que tot havia quedat darrere seu. Els lligams que el tenien sotmès a la cadira desaparegueren. S’aixecà i observà que a sa esquena hi havia una porta. La obrí. Foscor, foscor i res més. Una negror que omplia la immensitat. Una ombra que semblava la d’unes formidables ales d’àguila que ho cobrien tot. I un so. Un lleuger soroll. Un fil subtil semblant a quan les orelles et deixen de sentir. Per sempre. Por, soledat, res...